Criatura Dolcíssima
Lluís Llach

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria
i els nostres cossos obraven en llur glòria
Érem hostes del bes i la insistència
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dènou anys, i a punt la joia,
I esperança de mi en les teues galtes,
Jo t’intentava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de vore dins els versos
I algú dirà de mi: heus ací un home
Que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
La teua olor completa penetrant-me?
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?