En la que el bernat se't troba
Manel

I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants
i amb una em vaig posar d'acord
vam conversar, vam riure i hem fet l'amor.
I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un castellà força estrany, sorprenentment fluid.
“Quin nas més gros que tens”, m'ha dit,
la dona alta des del llit, i a la paret ha assenyalat
un quadre verd que de nena havia pintat.
I “Que bonic! Que bonic! Que bonic!” m'he dit,
quina nena més dolça devia ser,
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.
“Si tanques els dos ulls”, m'ha dit,
“si et quedes quiet a dins del llit, t'ensenyaré una cançó
que a casa em cantaven per’nar a dormir.
Parla d'un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d'animals”.
I “Que bonic! Que bonic! Que bonic!” m'he dit,
i quina veu més fina que té
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.
Però el Bernat m'ha dit que t'ha vist per Barcelona,
que t'acompanyava un home molt alt,
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m'envies molts records.