Indesinenter
La Gossa Sorda

Nosaltres sabíem d'un únic senyor
i vèiem com esdevenia gos.
Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre,
per la por, s'ajup sota el fuet
amb foll oblit de la raó que té.
Arnat, menjat de plagues,
sense parar llepava l'aspra mà
que l'ha fermat des de tant temps al fang.
Li hauria estat senzill de fer
del seu silenci mur impenetrable, altíssim
va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs.
Mai no hem pogut, però, desesperar
del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits
car les paraules vessen de sentit.
L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus,
si s'arrisca d'un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou,
que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l'amo de tot,
no gos mesell, sinó l'únic senyor.
Mai no hem pogut, però, desesperar